arbitre
Salta a la navegació
Salta a la cerca
Occitan
Francés
Italian
Occitan 
Etimologia
Del latin arbitrium (« jutjament, poder, volontat »).
Prononciacion
[aɾ'bi.tɾe]
ar | bi | tre (3)
Nom comun
Declinason | |
---|---|
Dialècte : lengadocian | |
Singular | Plural |
arbitre | arbitres |
[aɾ'bi.tɾe] | [aɾ'bi.tɾes] |
arbitre masculin, la femena serà una arbitra
- Òme causida per terminar un diferend.
- Prene, nomenar, causir qualqu’un per arbitre.
- (Espòrt) Òme encargat dins lo jòc de'n far respectar les règlas.
- Arbitre de fotbòl.
- Mèstre absolut de quicòm.
- Dieu es l’arbitre de la vida e de la mòrt
Parents
Reviradas
Forma de vèrb
arbitre
- Primièra persona del singular del present del subjonctiu de arbitrar
- Tresena persona del singular del present del subjonctiu de arbitrar
Francés 
Prononciacion
França (Lion) : escotar « arbitre »
França (Mülhausen) : escotar « arbitre »
Etimologia
Del latin arbitrium (« jutjament, poder, volontat »).
Prononciacion
[aʁ.bitʁ]
ar | bi | tre (3)
Nom comun
arbitre masculin
Forma de vèrb
arbitre
- Primièra persona del singular de l’indicatiu present de arbitrer.
- Tresena persona del singular de l’indicatiu present de arbitrer.
- Primièra persona del singular del subjonctiu present de arbitrer.
- Tresena persona del singular del subjonctiu present de arbitrer.
- Segonda persona del singular de l’imperatiu present de arbitrer.
Italian 
Etimologia
Del latin arbitrium (« jutjament, poder, volontat »).
Prononciacion
[ˈar.bi.tra]
ar | bi | tre (3)
Forma de nom comun
arbitre femenin