pinça

Occitan

Prononciacion

/'pin.sɔ/, /'pin.sɔ/

pin | ça (2)

Nom comun

Declinason
Dialècte : lengadocian
Singular	Plural
pinça	pinças
['pin.sɔ]	['pin.sɔs]

pinça femenin

1. Instrument de brancas articuladas per agafar (sasir) quicòm de pichon o quicòm de pesuc
2. Mena d'alús / mena de palfèrre
3. Davant de bata de caval ; davant de fèrre de caval
4. Cordura per estrechir un vestit
5. Patas de crustacèus.

Traduccions

alemand: Zange (de) Pinzette (de) anglés: pliers (en) arabi: كماشة (ar) catalan: alicates (ca) chinés: 钳子 (zh) espanhòl: alicates (es) francés: pince (fr)

grèc: πένσα (el) italian: pinze (it) neerlandés: tang (nl) portugués: alicate (pt) polonés: szczypce (pl) romanés: clește (ro) rus: плоскогубцы (ru)

Referéncias

Joan de Cantalausa, Diccionari de Cantalausa, (en linha): [1]

Forma de vèrb

pinça

1. Tresena persona del singular del present de l'indicatiu de pinçar.
2. Segonda persona del singular de l'imperatiu afirmatiu de pinçar.

Francés

Prononciacion

/pɛ̃sa/, /pɛ̃sa/

Forma de vèrb

pinça

1. Tresena persona del singular au preterit de l'indicatiu de pincer.