demòni
Occitan
Etimologia
Prononciacion
- /deˈmɔni/
- França (Bearn) : escotar « demòni »
Sillabas
de|mò|ni
Nom comun
| Declinason | |
|---|---|
| Singular | Plural |
| demòni | demònis |
| [deˈmɔni] | [deˈmɔnis] |
demòni masculin (feminizacion: demònia)
- (Antiquitat) Gèni, esperit o divinitat, bon o marrit.
- (Antiquitat biblica) Dins l'Ancian Testament, dieu fals, dieu pagan, esperit marrit.
- (Cristianisme) Un dels diables, dels esperits malins, per oposicion als àngels, pels crestians.
- Jèsus comandava al malnet esperit de sortir d'aquel òme ... Jèsus li demandèt : Quin es ton nom ? El diguèt : Legion. Car fòrça demònis èran dintrats en el. «La quimèra», (Joan Bodon)
- (religion) (amb majuscula) Lo Diable, Satan, prince dels demònis, e principi del mal.
- Lo Crist Jèsus los entrevegèt de sus la nauta montanha, mas se clinèt pas davant lo prince d'aqueste mond, lo Demòni, per lo recebre d'el e l'adorar : lo prince d'aqueste mond, lo serpent antic o Satan, que Miquèl getèt sus la tèrra, ara sap que son temps es mesurat e la sia furor es granda. «La Santa Estela del Centenari», (Joan Bodon)
- Persona marrida que li agrada a tormentar los autres.
- Causa de l’inspiracion, dels vams bons o mals.
- (plural) Personificacion de las idèas negras, angoissosas, que trebola una persona e pòdon l’incitar a d'accions nefastas.